El Codi Civil rgula la institució de les esposalles, una figura amb origen en el dret romà i que en l’actualitat no té la importància que va tenir en altres temps.
La promesa de matrimoni, esposalles o compromís matrimonial és una institució de el dret de família que, en l’actualitat, no té la rellevància de la que va gaudir abans. Es tracta d’un acte preparatori que conclou amb l’enllaç matrimonial i que no exigeix cap tipus de formalitat (no ha de recollir-se per escrit, en escriptura pública etc). Actualment, les persones que es comprometen no signen cap contracte i no tenen obligació de, finalment, contreure matrimoni. Més endavant assenyalarem les conseqüències que l’incompliment d’aquest compromís pot comportar en els nostres dies. Però abans, t’expliquem l’origen de les esposalles i la seva evolució al llarg de la història.
Resumen del artículo
Història de les esposalles
Els esposalles, o promesa de futur matrimoni, tenen el seu origen en la Roma antiga i es concebien com un pacte o contracte previ a l’enllaç. Si aquest finalment no es celebrava, era possible exercir l’actio sponsalitia. No obstant això, en l’època de el dret romà clàssic aquella figura era més aviat un compromís social i no tant jurídic. Va ser amb la influència cristiana quan va començar a concebre com a vincle d’obligat compliment per als futurs esposos i familiars d’aquests. A més, es creava una relació personal entre els compromesos que, en alguns aspectes, s’equiparava a la dels cònjuges.
En l’època romana postclàssica o justinianea van començar a establir-se algunes causes desencadenants de la dissolució de les esposalles, com la impotència, una vida moral escandalosa, l’elecció d’una vida monàstica per part de qualsevol dels nuvis o la diversitat de religió entre aquests.
Al Digest de Justinià s’assenyalava que la promesa de futures núpcies s’efectuava per mitjà d’un contracte verbal solemne (sponsio). Calia que els participants tinguessin a l’almenys set anys d’edat. Una de les conseqüències de l’pacte era la fixació del dot, que lliurava la família de la núvia. Per celebrar nous esposalles era requisit imprescindible anul·lar els primers. En l’àmbit personal, aquesta institució creava intensos vincles familiars entre els nuvis i els seus familiars.
Les arres esponsalicias es van incorporar a l’pacte com a garantia de compliment de la promesa nupcial. Consistien en una determinada quantitat de diners, que un dels nuvis lliurava a l’altre i que perdia en favor d’aquest si, finalment, renunciava a contreure matrimoni. Si l’incomplidor era el segon, havia de proporcionar el primer el doble de l’import rebut. En cas de defunció d’un dels futurs cònjuges, l’altre tenia dret a recuperar el lliurat, inclosa la garantia i els regals. La mort de tots dos dissolia la institució.
Per la seva banda, el dret canònic va distingir entre esposalles de present (matrimoni) i de futur (promesa de matrimoni). Finalment, el Concili de Trento va suprimir els segons.
Regulació actual
Els articles 42 i 43 de el Codi Civil regulen la promesa de matrimoni en el nostre règim jurídic. El primer d’ells estableix: “La promesa de matrimoni no produeix obligació de contraure’l ni de complir el que s’hagi estipulat per al supòsit de la no celebració. No s’admet a tràmit la demanda en què es pretengui el seu compliment “. Per la seva banda, el contingut literal de l’precepte 43 és el següent: “L’incompliment sense causa de la promesa certa de matrimoni feta per persona major d’edat o per menor emancipat només produirà l’obligació de rescabalar l’altra part de les despeses fetes i les obligacions contretes en consideració a el matrimoni promès. Aquesta acció caduca al cap de l’any comptat des del dia de la negativa a la celebració de el matrimoni “.
La promesa de matrimoni pot provar-se per qualsevol mitjà admès en dret i el seu incompliment, tal com estableix el Codi Civil, tan sols pot ocasionar l’obligació de rescabalar el perjudicat per les despeses ocasionades amb ocasió de l’enllaç frustrat.
La vulneració de la promesa de matrimoni no genera indemnitzacions per danys morals o psicològics a la part afectada. A més, si els nuvis haguessin pactat contraprestacions de qualsevol tipus en cas d’incompliment de les esposalles, tampoc serà necessari que aquelles es porten a efecte.
Per tant, l’única conseqüència que pot derivar-se de l’incompliment d’una promesa de matrimoni és el rescabalament a l’perjudicat pels danys econòmics soferts, com a conseqüència de l’fracassat projecte d’unió. Això sí !, l’acció per a sol·licitar la reclamació per les despeses està sotmesa a un termini de caducitat d’un any.
Perquè la promesa de matrimoni desplegament dels efectes de rescabalament esmentats cal que sigui inequívoca, creïble i seriosa. No pot considerar-se com a tal una simple afirmació sense fonament, una broma o l’emissió d’una intenció que, però, no té el desig de comprometre. Algunes sentències han anomenat a aquest requisit “base relacional mínima”.
La promesa de matrimoni en el món
Com a Espanya, el compromís matrimonial en altres països només posseeix, pràcticament, repercussió social. El codi civil mexicà, per exemple, estableix que la promesa matrimonial escrita i mútuament acceptada no obliga a contreure matrimoni, ni poden regular-penalitats en cas d’incompliment de la mateixa. Però, a banda de l’rescabalament econòmic també es contempla el moral, fixant-se la indemnització en cada cas a criteri del jutge.
A Argentina la regulació és similar. No obstant això, una resolució judicial a la ciutat de Còrdova va concloure que el nuvi va ser culpable de l’incompliment de les esposalles, basant-se la seva responsabilitat civil extracontractual.
Per concloure el post, et recordem les causes que motiven l’extinció de la promesa de matrimoni o esposalles. Aquestes, segons el professor Castán Tobeñas, són: celebració de el matrimoni, impossibilitat de compliment (mort o incapacitat), mutu dissens i resolució unilateral amb causa.
Per anacrònica que sembli, la institució de la promesa de matrimoni segueix vigent, per tant, en el nostre ordenament jurídic. I és que la ruptura de les esposalles pot comportar certes conseqüències legals, com acabem d’assenyalar. Potser no és una qüestió que inundi els despatxos d’advocats especialistes en dret de família i matrimonial, encara que sens dubte són aquests professionals els encarregats de assessorar-nos i defensar-nos en aquest tipus de casos.
